Aran i Luar a la Val d’Aran (Agost 2021)

Ja havíem estat feia 5 anys a esta vall (ací la crònica d’aquella estada) però hem volgut tornar amb uns amics, entre d’altres coses perquè ara els nostres fills ja son una mica més majors i volíem que conegueren alguns indrets que ens agraden molt. S’ha de dir però que en esta ocasió l’oratge no ens va acompanyar i vam tindre una forta onada de calor amb la qual vam acabar fent poques excursions i quedant-nos molts dies a ‘remullà’ aprofitant la piscina del càmping on ens allotjàvem.

Dia 1: Refugi Era Honeria – Eth Pradet

Comencem amb la repetició d’una ruteta ben xula que ja ens va agradar molt a l’anterior viatge i que vam decidir repetir, no contem gaire perquè ja teniu l’enllaç a dalt o ací.

Dia 2: Fageda de Carlac

Esta era una de les principals excursions que volíem fer enguany, ja que precisament davant l’onada de calor que patíem era perfecta per transcórrer a l’ombra d’una frondosa fageda. El bosc de Carlac el trobem al xicotet poble de Bausen, un dels darrers pobles aranesos abans de creuar la frontera francesa i s’ha de dir que des de l’última vegada que vam estar per ací, s’ha popularitzat molt, ja que vam trobar moltíssima gent i, sobretot, com que el poble és xicotet i no hi ha gaire lloc per aparcar, s’havia habilitat un sistema amb furgo-taxi per a que la gent deixarà els vehicles a l’inici de la carretera i no col·lapsaren els carrers del poble. La ruta no te pèrdua perquè està molt ben senyalitzada i en tot cas l’única decisió a pendre és en quin sentit fer-la ja que depenent de per on comencem tindrem abans o després el bosc. Ací teniu un poc més de info.

• 

• 

Dia 3: Val de Ruda

I ací com ens sol passar en la majoria dels viatges, una ruta que no coneixíem i que ens va semblar espectacular! La vall de Ruda és una paratge típic d’alta muntanya (comencem a caminar quasi a 2.000 metres) on caminem amb poc desnivell envoltats d’avets, rius i cascades i, si les forces ens arriben, podem arribar a un refugi guardat del Pirineu, tot aixó a la zona limítrof amb el Parc Nacional d’Aigües Tortes, accedint des de la població turística de Baqueira. Ací teniu el track a wikiloc.

Aran i Luar a la Tinença de Benifassà

El Parc Natural de la Tinença de Benifassà és un d’eixos indrets als quals els valencians que ens estimem la muntanya i la natura solem anar de manera regular ja que atresora racons i paratges meravellosos i que, perquè no dir-ho, pensem que no te que envidiar res a altres muntanyes més llunyanes i amb molt de nom. Esta zona ens ofereix la possibilitat de fer rutes de tot tipus i tot i que els desnivells poden arribar a ser importants, també anem a trobar recorreguts senzills i asequibles per a la xicalla que no per això deixaran de ser espectaculars. En quant als allotjaments, la Tinença compta sobretot amb moltes opcions del tipus cases rurals que es complementen amb un parell de refugis en la seua vessant més muntanyera com són el Refugi del Boixar al poble del mateix nom i també el Refugi de la Font Ferrera a prop de Fredes. També trobem un camping que compta amb parcel·les i bungalows, el Molí de l’Abat.

Volta Ombries de Benifassà (ruta blava del parc natural)

La primera activitat que vam fer, és una ruta circular molt coneguda però no per això menys bonica, és tracta d’un recorregut que ha senyalitzat el mateix Parc Natural amb senyals blaves fixes (tipus panells de direcció) per la qual cosa no te cap dificultat a l’hora d’orientar-se ni tampoc tècnica, ja que llevat d’una pujada a la part final, quasi tot el camí és pla. El més recomanable seria deixar el cotxe a l’àrea de pic-nic de les Ombries, lloc on comença la ruta i des d’allí començar a caminar, tindrem un primer tram per la vora dreta (en el sentit de la marxa) de l’embassament que ens portarà fins a l’àrea del Forn del Vidre, punt on creuarem el riu Sènia (just abans de que comence el ‘repressament’ del mateix) i continuarem per la banda contrària fins a que arribem a una mena de platja on nosaltres fem un dinar. Des d’ací la ruta comença a pujar per dins del bosc i en poc de temps ens proporciona unes vistes magnífiques de la zona. Només ens restarà davallar per una xicoteta carena fins a que el sender ens deixa a la vora del pantà per a creuar per la carretera el pont i tornar a agafar de nou el sender a la vora dreta i buscar la zona de pic-nic on hem començat. En totas són uns 5 km amb un desnivell d’uns 200 m positius. Ací vos deixem enllaç de la ruta a Wikiloc.

• 

• 

Els Boscos del Mas de Boix

Per a una nova jornada al Parc Natural, triem de nou una ruta senyalitzada pel mateix Parc, en este cas, la “groga” (ací podeu accedir i descarregar tota la info), en esta ruta ens anem a endinsar a les zones ‘altes’ del massís, rondant els 1.000 metres d’alçada en tot moment (si aneu en època de fred porteu abric) i un dels aspectes que més ens agradà d’esta ruta és el lloc on comença i acaba, el Mas de Boix, una antiga masada molt gran i que conforma un espai únic i vestigi de com era la vida en estes muntanyes antigament. La ruta no te gaire dificultats i ens sorprén molt gratament tant pels boscos que transitarem com per les vistes que en determinats punts tindrem de totes les serralades que ens envolten. A més, per acabar d’arredonir-la, no ens trobem gaire gent per la zona (realment no trobarem ningú) i aixó sempre és un punt per a gaudir encara més de la natura. Ací vos deixem enllaç a la ruta en Wikiloc.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Aran i Luar d’acampada al Penyagolosa

Sembla mentida que amb el que ens encanta a esta familia la muntanya, encara no haguérem anat, al parc natural referència dels muntanyencs valencians i valencianes per excel·lència: el Penyagolosa, la muntanya que es considera la més simbòlica del nostre territori, si be per uns metres es superada en alçada total pel ‘Cerro Calderón’, és evident que no cap comparació entre ambdues muntanyes: el primer no és més que una lloma secundària del massís terolenc de Javalambre, mentres que el benvolgut Penyagolosa s’alça majestuós per sobre de tot un territori i és ben visible des de bona part del país, no en va ja diu la cançó-poema que hi ha al seu cim: “Fita senyera del poble meu“. En tot cas, al setembre, una xicoteta quadrilla de famílies amants de la natura ens vam comboiar per tal de fer una acampada de cap de setmana a l’àrea de camping pública que hi ha a dins del parc natural.

Dia 1: Volta circular pel Rebollar

Fa un temps vam descobrir una ruta a Wikiloc que ens portaba a fer un tomb circular pel ‘Rebollar’ de Penyagolosa i la veritat és que des d’aleshores teníem clar que quan anàrem a Penyagolosa no deixaríem passar l’oportunitat de fer-la i és que, tindre la sort de veure al nostre territori un bosc de roures rebolls (d’ahí el nom de rebollar), és ben difícil, ja que al mediterrani no són comuns este tipus d’arbre. La ruta a més ens permet tindre en la seua primera part molt bones vistes ja que pugem per una senda amb molt visibilitat i també passar pel centre d’interpretació que hi ha al costat de l’Ermitori de Sant Joan. Més avant entrem de ple al bosc del Rebollar i gaudirem d’un tram de ruta ben ombrívol a sota dels roures i per finalitzar baixarem quasi directes per un camí que ens portarà de nou a l’àrea d’acampada. Tenim per davant un total de 7 km amb un desnivell + d’uns 200 metres aprox, per la qual cosa és asequible a xiquets i xiquetes una mica acostumades a caminar. Enllaç al track de la ruta a Wikiloc.

Dia 2: Pujada al Pic de Penyagolosa per la Pegunta i baixada per Cambreta.

Per al segon dia al Penyagolosa havíem previst l’activitat ‘top’ de la zona que com imaginareu és la pujada al pic pel famós barranc de la Pegunta (un lloc que mereix ser considerat sense dubte entre els paratges més bonics -inclús el més bonic- del País Valencià), la baixada la planegem pel barranc de la Cambreta i la Lloma del Conill de manera que pugam fer la ruta circular. La veritat es que en funció de l’edat i costum dels xiquets/es serà més o menys factible realitzar esta ruta, ja que no oblidem que estem davant d’uns 12 km amb un desnivell positiu al voltant de 600 metres, per tant també caldrà motivar prou els infants per a que gaudisquen del camí com un joc (ja sabeu que en rutes llargues això es fonamental!). Enllaç al track de la ruta a Wikiloc.

Aran i Luar a les valls d’Ordesa i Bujaruelo

Probablement qualsevol persona que conega una mica els Pirineus sap que el lloc més visitat, el que més fama té, i en general, el més icònic de tot el Pirineu, és Ordesa. Evidentment això no és perquè si, sinó perquè es tracta d’un lloc increïble (això creguem que ningú ho pot posar en dubte), ara bé, dissortadament, els llocs quan es fan tan ‘famosos’ també es massifiquen i per a nosaltres poden perdre part del seu encant ja que a la muntanya i a la natura en general, ens agrada poder gaudir de la pau i l’ambient ‘salvatge’ que ens estimem. Dit això, cal dir que mai no havíem visitat (més que algun dia solt de passada) esta famosa vall, per la qual cosa i aprofitant que enguany podíem estirar una setmaneta de setembre les nostres vacances, vam pensar que pot ser no la trobaríem tan plena de gent i podríem per fi gaudir en familia d’estes espectaculars muntanyes. No només d’Ordesa però, ja que mai s’ha de deixar de banda la seua vall veïna: Bujaruelo.

Dia 1: Sender ornitològic de Bujaruelo

Encetem la nostra estada fent una ruta de les més recomanables sense dubte per a famílies en esta zona, ja que amb una distància (3,5 km) i un desnivell (100+) és perfecta, inclús sinó estem molt acostumats a caminar per la muntanya potser un bon primer apropament. D’altra banda, el paisatge que ens acompanya en esta vall és purament pirenaic i preciós. Anirem en tot moment a la vora del riu i si volem fer més divertida la jornada podrem remullar-nos una mica els peus en esta aigua ben natural. S’ha de dir també que el inici d’esta ruta coincideix amb el de la ruta de la vall d’Otal, molt recomanable també per a famílies i menuts/des que ja estiguen acostumades a caminar una mica més (la deixem per a una altra ocasió). Enllaç a la ruta en Wikiloc.

Dia 2: Camí Turieto Bajo, de Torla fins la pradera d’Ordesa

Comencem este segon dia una serie de rutes ja de ‘més nivell’ pel que fa a la distància i al desnivell a superar però que ens feia molta il·lusió donar a conèixer als peques. Ara be, avisem que són rutes per a les quals cal paciència i temps, en el nostre cas, el xicotet Luar amb 3 anys les va poder fer però amb molts jocs i buscant en tot moment que no s’ agobiara. El camí Turieto Bajo és el tradicional que es seguia abans de que hi haguera carretera per accedir a la pradera d’Ordesa des de Torla, a nosaltres ens va semblar un molt bon pla fer la pujada caminant i després baixar en el autocar turístic que és el únic accés motoritzat permés al Parc Nacional. El camí d’anada té una distància aprox de 9 km i un desnivell de 400 metres. Recorrerem primer un tram de pista ampla per a passar a poc a poc a una senda preciosa que ens durà per un bosc frondós on per moments la llum del sol mai entra. Completat el camí arribem a la pradera on cal buscar la parada del bus per a tornar a Torla poble. Enllaç a la ruta en Wikiloc.

Dia 3: Cascades d’Ordesa

Una altra ruta “llarga” per a xiquets/es però que val la pena, per això com en l’anterior (i la següent) insistim en que cal agafar estes rutes amb molta paciència i motivant a la xicalla molt be! Esta vegada de nou estarem a la vall d’Ordesa, pero en compte d’arribar caminant ho farem en el bus i a partir de la pradera farem una ruta que ens porta a conèixer algunes de les cascades que hi ha a la vall i que junt amb la famosa ‘Cola de Cavall’ constitueixen un dels principals referents del paisatge. El que ens va agradar quan vam trobar esta ruta és que ens permetia fer un tram del arxi-conegut camí clàssic a la Cua però podíem fer-ho de manera circular i visitant també l’altra vessant del riu que normalment està molt menys transitada i que transcorre per bonics boscos i prats, és per aixó que el sentit que vos recomanem per a fugir d’aglomeracions turístiques és començar pel matí fent el tram d’anada pel vessant dret del riu Arazas i tornar després pel camí normal (que en realitat és una pista forestal) després de passar per les cascades que visitarem. S’ha de deixar clar que probablement també trobarem molta fent fent-ho així ja que a Ordesa fora d’epoca hivernal és dificil trobar poca gent, però tot i aixó serà menys que si comencem pel matí pel camí de la Cua. Enllaç a la ruta a Wikiloc (*a este track el sentit de la marxa és el contrari que nosaltres recomanem).

Dia 4: Ruta dels ponts: del Pont dels Avets fina al Pont de San Nicolas de Bujaruelo.

Tanquem els nostres dies a esta espectacular zona del Pirineu i per a acabar tornem de nou a Bujaruelo per recorrer l’anomenada ‘Senda de los Abetos‘. És tracta d’una ruta lineal per la qual cosa, caldrà que algun dels adults torne després a pel cotxe sinó voleu fer la ruta molt llarga, en tot cas estem davant d’una senda ben xula que com el seu nom indica ens porta per un bosc on trobem avets però també fajos, teixos, etc. Tot i que molta gent comença la ruta al pont Nou o de Santa Elena (el track que us enllacem per exemple comença allà), nosaltres decidim començar una mica més avant, a l’alçada del Camping Valle de Bujaruelo, on podem deixar el cotxe i creuar des de la pista principal per un pont fins a agafar la senda i endinsar-nos de ple al bosc. Esta ruta finalitza en San Nicolas, on nosaltres aprofitarem per fer un gelaet del Refugi i pegar un bany a la zona del pont on hi ha un bon toll, encara que l’aigua….. congelada!! Enllaç a la ruta en Wikiloc.

Aran i Luar a Ezcaray (La Rioja)

Normalment, els aficionats/des a les muntanyes solem ‘freqüentar’ algunes serralades molt concretes i típiques, parlem com no dels Pirineus, Pics d’Europa, Gredos, Guadarrama i Serra Nevada per exemple, però això comporta que generalment deixem de banda en les nostres escapades altres massissos ben xulos i desconeguts que tenen molt a oferir, ens venen al cap llocs com la Muntanya Palentina, o moltes zones del extens Sistema Ibèric. Este es el cas de la vall d’Ezcaray que forma part de les estribacions nord d’este sistema ibèric generalment poc conegut (amb l’excepció del Moncayo). Nosaltres teníem en ment fer alguna escapada almenys a fer un primer tast de la zona i enguany es va donar la oportunitat de traure un cap de setmana ‘lliure’ enmig de les vacances d’agost per a fer una curta estada a Ezcaray.

Dia 1: Ojacastro (Ermita del Ángel)

Arribem divendres a primera hora de la vesprada, vam llogar quasi el mateix dia un xicotet apartament turístic al poble de Ojacastro a tan sols un parell de quilometres de Ezcaray, així que esta vesprada la dediquem primer a instalar-nos (breument ja que només estarem 2 nits a la zona) i a continuació, com que la mare està recuperant-se d’una operació de genoll recent, busquem alguna ruta/passeig que siga factible per a ella, ràpidament trobem a Wikiloc una proposta interessant: un camí que ens porta a visitar una ermiteta anomenada de l’Àngel per un paratge rural de bosc i camps que la veritat és bonic i a on a més tenim oportunitat d’anar agafant mores a punta pala i fem un berenar de recol·lecció mentres caminem que sempre agrada als xiquets. La ruta finalment ens deixa una bona activitat ‘curta’ de vesprada amb uns 3,5 km i sense gaire desnivell, aixó si, recomanable en cas de que pernocteu a este xicotet poble, ja que en cas de disposar de més temps o estar a altres pobles creguem que hi han moltes més opcions a la zona.

Dia 2: Pico San Lorenzo (2.271 m) i passeig per Ezcaray.

Dissabte de matí ens disposem a fer l’activitat principal del nostre curt viatge a Ezcaray, es tracta de l’ascensió al pic més alt de la Rioja, el San Lorenzo, que pel que hem vist es prou accesible per a poder fer-lo amb xiquets. Així que enfilem la carretera de muntanya que des del mateix Ezcaray puja cap a l’estació d’esquí de Valdezcaray, des d’esta, anirem a buscar una pista forestal en bon estat que ens porta fins al Coll de ‘Tres Cruces‘, lloc on podem deixar el cotxe a una explanada ben ampla. Des d’esta mateixa veiem molt clara la senda que cal seguir per coronar este cim, sense cap dificultat tècnica i que com deiem es accesible a xiquets (acostumats a caminar a la muntanya), ja que eixim des d’una alçada de més de 1.900 metres aprox i per tant la pujada serà d’uns 350 metres amb una distància que no arriba als 3 km per a fer el pic. També cal destacar que es tracta d’un pic ample amb molta ‘lloma’ cimera. El camí no te pèrdua ja que en tot moment reseguim el cordal que du al cim. Vos deixem en tot cas un enllaç a la ruta en Wikiloc.

Després de dinar al mateix coll on haviem aparcat, decidim fer una mica de turisme per la bonica vila d’Ezcaray que te un conjunt monumental molt recomanable i una zona peatonal perfecta per a passejar, pendre un gelat, etc. Encara tornant al nostre allotjament per passar la darrera nit (al s’endemà ben prompte reprenem viatge cap al Baztan), ens acostem fins al riu que hi ha al poble on estem i que just a la seua vora té una via verda que recorre tota esta vall i que te bona pinta, nosaltres nomes fem un ‘bany de peus’ i juguem una estona a la vora però ho deixem vist per a properes visites.

Altres activitats a la zona

Com que la estada ha sigut molt curta, ens deixem moltes activitats ‘pendents’ a esta zona, algunes que a primera vista ens agradaria fer quan tornem serien: Camino de Herradura; Refugi de la Loma de la Casa; Via Verda del Oja……

Aran i Luar a la Vall del Baztan II (agost 2020)

Dia 1: Passeig Bunkeres Otsondo

Enguany repetim de nou en una vall i un allotjament que l’estiu passat ens va deixar gratament sorpresos: la vall del Baztan. Per a començar tirem de ‘veterania’ per estes contrades i improvisem una ruteta de vesprada al Bunkers d’Otsondo, una zona prou alta amb bones vistes i que l’any passat ja va fer les delícies de grans i xicotets per la qual cosa decidim repetir-la. Com que ja ho vam contar l’any passat ens estalviem la crònica i vos possem l’enllaç.

Dia 2: Alts de Belate

Com que, llevat d’un parell d’excepcions, la nostra idea era aprofitar esta segona estada a la vall per a conèixer nous indrets, ens acostem a la zona dels Alts de Belate on es troben algunes de les màximes alçades del Baztan, en concret farem una ruta que ens portarà per dins d’uns boscos preciosos fins a coronar el cim de Matrakola (però sense gaire desnivell), després per tancar el cercle de la ruta, farem una baixada de vertigen (amb compte que està molt empinada!) per tornar a l’inici. Ací teniu un enllaç a la ruta en Wikiloc.

Dia 3: Fàbrica d’armes d’Eugi a Kintoa/Quinto Real

Una altra zona/activitat que l’any passat se’ns va quedar fora del viatge i que no volíem deixar passar, es el bosc de Kintoa o Quinto Real. Es tracta d’una extensa fageda on, a més, trobem un bonic paratge com és l’antiga Fàbrica d’armes d’Eugi, molt més desconeguda que la d’Orbaizeta però que paga la pena visitar perquè no li va al darrere en res. Tenim de nou una ruta circular que amb poc desnivell i sempre per dins del bosc ens portarà per este paratge extret dels contes de fades. Al finalitzar la ruta, al mateix lloc on deixem els vehicles podem accedir a uns tolls d’aigua cristal·lina on fer un bany (si s’atreviu, l’aigua està congelada en ple estiu!). Enllaç al track de la ruta a Wikiloc.

Dia 4: Embassaments de Leurtza

Un pla que sempre sol triomfar amb els xiquets és el de buscar alguna zona de bany on poder passar el dia refrescant-nos i jugant. En esta ocasió uns amics ens havien parlat uns mesos abans d’esta zona recreativa on, enmig d’un bosc amb taules i prats per jugar, trobem un parell d’embassaments on és possible banyar-se, la veritat és que a nosaltres el bany en si no ens va agradar molt ja que hi havia molt de fang al fons i l’aigua estava tèrbola, però els xiquets s’ho passaren d’allò més be.

Dia 5: Formatgeria Kortariko i Infernuko Errota

Altra recomanació que ens havien fet, sobretot per a dies de pluja on és més complicat poder fer alguna ruta, era la visita a esta formatgeria artesanal regentada per una família de pastors/es, que produeixen diferents productes relacionats amb el formatge. Reservant amb antelació vam poder gaudir de la visita a la granja així com d’una exhibició del gos pastor que ens va agradar molt!! També aprofitarem per comprar alguns formatges riquíssims! Com que la visita només ens ocupa un matí, aprofitem el migdia i la vesprada per repetir una altra de les rutes que vam fer l’any passat i que és de les més recomanables del Baztan, el Molí de l’Infern o Infernuko Errota, del qual us vam fer la crònica corresponent.

Dia 6: Parc d’aventura de Bertiz

Per acabar la darrera jornada al Baztan, triem una activitat que sempre sol triomfar als nostres viatges familiars: un recorregut per un parc d’aventura aèria al bosc amb tirolines, ponts monos, escalades, etc La veritat es que els xiquets s’ho passen pipa i per a nosaltres és una manera prou segura i senzilla d’anar introduint-los en l’ús de diferents tècniques d’escalada així com les ferramentes necessàries (arnes, mosquetons, cordes, etc).

Dia 1: Abaurrea Alta (Ermita San Miguel i Cova bruixa)

Després d’estos mesos de confinament i pandèmia, crec que és una sensació generalitzada la que teniem tots i totes d’esperar les vacances amb molta ànsia. En el nostre cas, feia molts mesos (abans que ens confinaren), que ja teniem triat el destí de les nostres vacances i les darreres setmanes abans d’eixir de viatge, les noticies sobre rebrots, etc encara feien més present la sensació de ‘por’ a no poder viatjar que se’ns havia posat al cos, per sort, tot ha anat bé i enguany de nou hem pogut tornar a gaudir d’unes setmanes de viatge i estada als nostres estimats Pirineus.

Per a començar, ens desplacem una setmana a la Vall d’Aezkoa, una zona del Pirineu Navarres, famosa sobretot per estar dins del àrea de la Selva d’Irati i les seues contrades. Nosaltres no la coneixiem, ja que quan haviem estat a Irati sempre havia sigut pel costat d’Ochagavía, per la qual cosa ens abellia molt descobrir estos paratges. Ens vam allotjar amb un grup de families amigues, a la casa rural Enekoizar. Es tracta d’una casa molt gran i amb totes les comoditats, amb 6 habitacions grans amb bany dins (de les millors cases que coneguem per a anar en grups!). La casa està situada al xicotet poble de Abaurregaina/Abaurrea Alta, amb la peculiaritat de que és el poble més alt de tota Navarra amb 1.039 metres d’alçada.

Caminant pel bosquet cap al primer mirador

Dins de la cova de la bruixa

Detall de les restes de l’ermita

El primer dia que arribem a la casa, després de resoldre les qüestions típiques d’intendència (maletes, compres, menjars, etc), fem un xicotet passeig pels voltants del poble per tal de conèixer un poc millor l’entorn, seguint les recomanacions de la info que ens han proporcionat els propietaris de la casa (Mikel i Edurne, molt amables), decidim recòrrer la senda que partint quasi des de la mateixa casa rural ens porta en una pujada molt senzilleta a visitar en primer lloc les rünes de l’antiga Ermita de San Miguel (s. XII), a continuació, i en tot moment a la ombra d’un bosquet molt atlàntic que ens protegirà de la calor estiuenca, continuarem en una pujada molt relaxada i senzilla fins a un mirador des del qual tindrem bones vistes del Pirineu Occidental i els seus cims més rellevants, seguint de nou el camí arribem a l’entrada de la cova on la llegenda popular diu que vivia la bruixa Mauletxe, sense dubte farà les delicies dels peques, ja que amb una mica de precaució i ajudats amb la llum dels nostres mòvils (si sou previsors podeu portar alguna llanterna) podrem entrar una mica endins de la cova i observar les formacions que allí es troben. Per tal de finalitzar la ruta ja només resta continuar la senda una mica més amunt fins arribar a un segon mirador ja al cim d’esta xicoteta muntanya amb vistes cap a la vall d’Aezkoa i els seus pobles. La baixada la farem de forma ràpida i molt directa per una altra senda que trobem a l’entrada de la cova.

Ací deixem un enllaç a un track de wikiloc on ve descrita la ruta.

 

Dia 1: Cascada Xorroxin (circular)

En esta ocasió, per a la darrera setmana de vacances al Pirineu, ens tralladem a la bonica vall de Baztan, al Pirineu Navarrés i ja quasi a les últimes estribacions (o primeres segons es mire) d’este massís abans d’arribar a la mar cantàbrica. La vall del Baztan és un territori natural prou singular, és un pirineu d’alçades baixes (no supera els 1.500 m), però la seua orientació a la vessant nord i la seua situació tan propera a la mar, fan d’esta contrada un paradís on destaquen els prats verds i els boscos húmits que tant ens agraden. La vall a més compta una gran bellessa rural on destaquen els seus històrics i ben conservats pobles i ‘caserios’ i el seu folklore popular un dels més reconeguts de tota Euskal Herria.

Per a l’estada, com que erem un grup prou nombrós, vam llogar una casa rural molt gran i amb un espai exterior increïble, la Casa Ortxitxenea, un lloc realment recomanable per a viatges familiars en grup ja que compta amb 7 habitacions dobles, a banda d’una gran quantitat d’equipaments.

Comencem la setmana ‘baztanesa’ amb una ruta clàssica i probablement (junt amb la del molí del infern) la més famosa de les que podem trobar a la vall. És tracta del camí que porta fins a la cascada de Xorroxin, una de les cascades més boniques que voreu mai de segur! Per arribar tenim varies opcions, nosaltres vam buscar de fer-la circular per alló de no repetir camí i, sobretot, perque el camí més transitat (el que passa pel llogaret de Gorastopolo) que és el que emprem per a l’anada és una mica “lleig” a la primera part ja que transcorre per una carretera rural, quasi sense tràfic, però tot i aixó no ens agrada massa caminar per asfalt.

Podem aparcar al poble d’Erratzu, on hi ha una gran zona de pàrquing habilitada (és una ruta molt concorreguda), i des d’alli creuant el poble cap al cementeri (hi han senyals per dins del poble) agafarem la citada carretera rural que ens acosta entre prats a Gorastopolo. Sense entrar a dins del poble, des de l’ermitori que trobem a l’entrada ja vorem un senyal que ens indica a l’esquerra el camí a la cascada. Seguirem este camí per endinsar-nos ja en ple bosc i només caldrà seguir les senyals per una senda ben evident que ens porta a la cascada. S’ha de dir que si sou prou valentes i valents es podeu pegar una capbussada però l’aigua està a una temperatura gèlida així que avisades esteu 😉

Per a la tornada, desfem camí des de la cascada fins que trobem (abans de creuar el pont) un desviament a mà dreta senyalitzat direcció Iñarbil, seguirem esta senda que primer entre bosc i després entre camps i prats ens durà de retorn al poble d’Erratzu, fent una ruta circular ben bonica i agradable per passar el dia sencer. La distància d’uns 7 km i desnivell, 200 metres, són asequibles pels xiquets ja que van amb la remor de la cascada i se’ls passa volant! Ací teniu un enllaç a wikiloc amb el track.

Dia 2: Senda de les Bruixes (Urdax a Sara)

Fa uns anys, al poc de naixer l’Aran, haviem visitat breument el Baztan i en aquella ocasió vam fer la ruta que uneix les coves de Zugarramurdi amb les veïnes coves de Sara (ja a la banda d’Iparralde). Com que ens havia agradat molt, tornem a proposar la ruta a les families amb les que viatgem, però esta vegada amb la intenció de fer la ruta completa, començarem a les coves d’Urdax i, passant per Zugarramurdi, arribarem fins a les de Sara. La distància total (7 km) ens obliga a no poder anar i tornar perque seria massa pels xikis, així que fem combinació de vehicles al principi i final de ruta per poder fer-la factible.

Com ja vam contar en l’anterior visita, és una ruta que segueix les marques blaves de la ‘pottoka’ (poni basc) i que te com a fil conductor en gran part els camins rurals d’esta comarca que entre boscos i prats uneixen els 3 pobles, més concretament, les 3 coves. Nosaltres l’altra vegada vam aprofitar per visitar el mateix dia les de Zugarramurdi (les més famoses), aixi que enguany ferem la visita a les de Sara i la veritat és que no ens van decebre i sobretot, cal dir que no estan molt massificades (a Zugarramurdi sempre hi ha moooolta gent!).

El camí el podem començar des del mateix pàrquing de les coves d’Urdax, on hi ha espai de pic-nic per esmorzar i agafar forces. Des d’allí comencem caminant per una carretereta rural, però només una estona, de seguida entrarem al bosc i anirem empalmant camins de terra amb trams de senda, quasi sense desnivell (la ruta és molt asequible pels xicotets/es). Arribarem a Zugarramurdi on tenim font i també un parc xicotet però que ens val per a dinar i que la xicalla puga jugar una estona abans de continuar amb avituallament de gelat inclós (les adultes aprofitem per fer un cafetó que sempre s’agraeïx). Reprenem la marxa passant pel Museu de la Bruixeria i de l’entrada de les Coves de Zugarramurdi, ràpidament deixarem arrere la ‘marabunta’ de visitants per agafar una bonica senda que ens durà pel mig del bosc en direcció cap a Sara, abans d’arribar però, ens tornen a sorprendre unes coves que trobem enmig de la senda, amb taules i cadires que són propietat d’un restaurant proper i que ho gasten com a espai per a esdeveniments i dinars de grup. Ja estem ben a prop de Sara i només ens falta agafar de nou un camí rural que ens porta directes al pàrquing i entrada d’estes coves.

Coves de Sara

Recorregut circular complet

Camí pel bosc

Camins rurals

L’espai de les coves de Sara també està prou acurat per poder fer pic-nic i berenar. Després fem la visita amb una guia que ens explica en detall les coves, el recorregut acondicionat amb llums i sons ens va agradar molt, i s’ha de dir que en el cas d’estes coves, no s’han centrat en el tema de la bruixeria, sinò en el folclore basc, molt unit amb la natura i que fa de temàtica conductura d’esta simpàtica visita. Com ja ens va semblar fa 5 anys, l’activitat (ruta + visita) és molt agraïda i xula per a tota la familia, així que la recomanem 100%.

Ací vos deixem un enllaç a wikiloc amb la ruta (no vos asusteu per la distància que posa, 14 km, perque l’enllaç és la ruta anant i tornant pel mateix camí, si la feu només d’anar amb combinació de vehicles són 7 km! I per al cas de que no pugau combinar, sempre teniu l’opció de retallar el primer tram i fer Zugarramurdi-Sara anant i tornant).

Dia 3: Molí de l’Infern (infernuko errota)

Com ja assenyalàvem al post sobre la cascada de Xorroxin, la ruta del Molí de l’Infern és junt amb aquella, la més coneguda (i concorreguda) d’esta vall, sobretot pel que fa al senderisme de caire familiar, ja que ambdues són rutes molt asequibles en distància i desnivell i, a més, ens porten a paratges excepcionals. En el cas del Molí de l’Infern o Infernuko Errota en euscara, anem a cercar un molí molt ben conservat que es troba al bell mig d’un bosc encantat ple de falagueres, faigs, teixeres, etc.

Com deiem és una ruta concorreguda, així que la nostra proposta per evitar massificacions que de vegades no ens deixen gaudir de la natura ni dels paratges que visitem i, donat que la distància total entre anar i tornar són uns escasos 3 km, és fer la ruta fora de l’horari habitual que seria pel matí, així la fem per la vesprada i com que en estiu allarga el dia, podem allargar l’hora d’eixida per fugir de la gentada, aixó no vol dir que no trobem a gent, en un lloc així és quasi impossible, però de segur molt menys que si la fem pel matí. En tot cas i per si voleu fer el camí més llarg, hi ha una opció que allarga la ruta fins a 6 km començant en una borda de la carretera d’accés on hi han panells indicadors.

bona senyalització

una miqueta d’aventura

el camí és preciós

la ‘regata’ que ens acompanya

a dins del molí restaurat

vista frontal del molí

Nosaltres ens acostem a la borda Etzebertzeko (impossible pronunciar-ho!), un restaurant que compta amb un bon pàrquing anexe on deixar els vehicles. Des del mateix lloc de seguida albirem les senyals que indiquen la direcció a seguir per una senda que ràpidament s’allunya de la borda i ens endinsa en un bosc molt màgic i atlàntic, amb el rierol (o regata com diuen per ací) que ens acompanya durant tot el camí, este va fent alguna pujada i baixada però sense gaire desnivell, també trobem alguna bifurcació però sempre senyalitzada, fins que en aproximadament 1,5 km ens deixa a la vora d’una cascada, sobre la qual es va construïr aquest molí per tal d’aprofitar la força del salt d’aigua. Continuant una mica la senda ens podrem acostar tant a vorer el molí per davant enlairat en la cascada com per a entrar dins ja que és accesible, en ambdós casos, cal parar atenció amb els xicotets/es, ja que l’humitat del lloc és gran i aixó és tradueix a un terreny molt relliscador, així que amb precaució podem gaudir d’este indret que la veritat, tot i ser molt turístic, paga la pena visitar.

Ací deixem un enllaç de wikiloc amb la ruta, tot i que és ben senzilla i no cal gps per seguir-la (encara que ja sabeu que a la muntanya convé anar sempre sobre segur, per la qual cosa, encara que no l’utilitzem mai ens destorba portar un aparell o hui en dia qualsevol aplicació per a mòvil que ens faça eixe paper).