Dia 5: Embassament Irabia (selva d’Irati)

Poques coses es poden dir que no es sàpiguen ja respecte a l’arxi-coneguda Selva d’Irati, en tot cas, nosaltres sempre tenim sentiments enfrontats respecte a esta zona: per un costat no es pot negar la bellesa del lloc ni el que ens atrauen estos boscos de conte de fades, però per un altre costat la tremenda massificació que sol patir el lloc podem dir que ‘ens tira cap arrere’ a l’hora de visitar-lo, però en tot cas, en la nostra balança finalment pesa més l’encant de la Selva i una vegada més ens dirigim a fer una ruta per ella, això si, esta vegada amb l’al·licient afegit de que anirem per una altra de les ‘portes’ del paratge que no coneguem: l’embassament d’Irabia.

Des del pàrquing habilitat d’esta zona a la qual hem d’accedir per una pista asfaltada amb un peatge de pago (on per cert férem servir els ‘famosos’ tiquets de pàrquing que ens donen per comprar als comerços de la vall), arribarem a la presa on comença la ruta, en este punt tenim 2 opcions, una ruta més llarga (SL-NA53) que dona la volta a tot l’embassament i que te uns 10 km o una mes curta també circular però que transcorre només per la vessant de la fageda. Nosaltres no poguerem triar quin camí fer ja que el pont que connecta les dos vessant del embassament s’havia enfonsat i era impossible fer la ruta llarga, per tant fem la curta, amb uns 5 km de distància.

• 

• 

Com hem dit eixirem del pàrquing que trobarem al costat de la presa i després de creuar esta per dalt ens endinsarem de seguida per una frondosa fageda que ens acompanyarà en tot el camí per una senda ben bonica i còmoda que ressegueix la falda de la muntanya en tot moment, fent corbes per superar els diferents barrancs i rierols que ens anem creuant. Cap a la meitat de la ruta trobarem la senyalització que ens indicarà l’única pujada ressenyable del camí que es la que cal agafar per fer el bucle circular i tornar de nou al principi, abans però trobem un clar on podem fer la paradeta per dinar o esmorzar segons l’hora i també ben a prop tenim la continuació de la ruta ‘llarga’ amb el pont que s’havia enfonsat i, tot i no poder passar per ell, ens acostem per a poder veure’l. Finalment, farem la tornada circular que en un primer moment ens portarà per una pista una mica més alta que la senda i després agafa una nova senda que ens baixa de manera directa i empinada entre la fageda per a connectar amb la presa on ja només ens resta desfer el camí per tornar als vehicles.

En resum, una ruta molt agradable i bonica, on tindrem una bona dosi del paisatge típic d’Irati però tal volta menys massificat que la part d’Ochagavia (tot i que no espereu trobar-vos a soles perquè gent hi ha). Ací deixem link a la ruta en Wikiloc.

Dia 1: Cascada Xorroxin (circular)

En esta ocasió, per a la darrera setmana de vacances al Pirineu, ens tralladem a la bonica vall de Baztan, al Pirineu Navarrés i ja quasi a les últimes estribacions (o primeres segons es mire) d’este massís abans d’arribar a la mar cantàbrica. La vall del Baztan és un territori natural prou singular, és un pirineu d’alçades baixes (no supera els 1.500 m), però la seua orientació a la vessant nord i la seua situació tan propera a la mar, fan d’esta contrada un paradís on destaquen els prats verds i els boscos húmits que tant ens agraden. La vall a més compta una gran bellessa rural on destaquen els seus històrics i ben conservats pobles i ‘caserios’ i el seu folklore popular un dels més reconeguts de tota Euskal Herria.

Per a l’estada, com que erem un grup prou nombrós, vam llogar una casa rural molt gran i amb un espai exterior increïble, la Casa Ortxitxenea, un lloc realment recomanable per a viatges familiars en grup ja que compta amb 7 habitacions dobles, a banda d’una gran quantitat d’equipaments.

Comencem la setmana ‘baztanesa’ amb una ruta clàssica i probablement (junt amb la del molí del infern) la més famosa de les que podem trobar a la vall. És tracta del camí que porta fins a la cascada de Xorroxin, una de les cascades més boniques que voreu mai de segur! Per arribar tenim varies opcions, nosaltres vam buscar de fer-la circular per alló de no repetir camí i, sobretot, perque el camí més transitat (el que passa pel llogaret de Gorastopolo) que és el que emprem per a l’anada és una mica “lleig” a la primera part ja que transcorre per una carretera rural, quasi sense tràfic, però tot i aixó no ens agrada massa caminar per asfalt.

Podem aparcar al poble d’Erratzu, on hi ha una gran zona de pàrquing habilitada (és una ruta molt concorreguda), i des d’alli creuant el poble cap al cementeri (hi han senyals per dins del poble) agafarem la citada carretera rural que ens acosta entre prats a Gorastopolo. Sense entrar a dins del poble, des de l’ermitori que trobem a l’entrada ja vorem un senyal que ens indica a l’esquerra el camí a la cascada. Seguirem este camí per endinsar-nos ja en ple bosc i només caldrà seguir les senyals per una senda ben evident que ens porta a la cascada. S’ha de dir que si sou prou valentes i valents es podeu pegar una capbussada però l’aigua està a una temperatura gèlida així que avisades esteu 😉

Per a la tornada, desfem camí des de la cascada fins que trobem (abans de creuar el pont) un desviament a mà dreta senyalitzat direcció Iñarbil, seguirem esta senda que primer entre bosc i després entre camps i prats ens durà de retorn al poble d’Erratzu, fent una ruta circular ben bonica i agradable per passar el dia sencer. La distància d’uns 7 km i desnivell, 200 metres, són asequibles pels xiquets ja que van amb la remor de la cascada i se’ls passa volant! Ací teniu un enllaç a wikiloc amb el track.

Dia 2: Senda de les Bruixes (Urdax a Sara)

Fa uns anys, al poc de naixer l’Aran, haviem visitat breument el Baztan i en aquella ocasió vam fer la ruta que uneix les coves de Zugarramurdi amb les veïnes coves de Sara (ja a la banda d’Iparralde). Com que ens havia agradat molt, tornem a proposar la ruta a les families amb les que viatgem, però esta vegada amb la intenció de fer la ruta completa, començarem a les coves d’Urdax i, passant per Zugarramurdi, arribarem fins a les de Sara. La distància total (7 km) ens obliga a no poder anar i tornar perque seria massa pels xikis, així que fem combinació de vehicles al principi i final de ruta per poder fer-la factible.

Com ja vam contar en l’anterior visita, és una ruta que segueix les marques blaves de la ‘pottoka’ (poni basc) i que te com a fil conductor en gran part els camins rurals d’esta comarca que entre boscos i prats uneixen els 3 pobles, més concretament, les 3 coves. Nosaltres l’altra vegada vam aprofitar per visitar el mateix dia les de Zugarramurdi (les més famoses), aixi que enguany ferem la visita a les de Sara i la veritat és que no ens van decebre i sobretot, cal dir que no estan molt massificades (a Zugarramurdi sempre hi ha moooolta gent!).

El camí el podem començar des del mateix pàrquing de les coves d’Urdax, on hi ha espai de pic-nic per esmorzar i agafar forces. Des d’allí comencem caminant per una carretereta rural, però només una estona, de seguida entrarem al bosc i anirem empalmant camins de terra amb trams de senda, quasi sense desnivell (la ruta és molt asequible pels xicotets/es). Arribarem a Zugarramurdi on tenim font i també un parc xicotet però que ens val per a dinar i que la xicalla puga jugar una estona abans de continuar amb avituallament de gelat inclós (les adultes aprofitem per fer un cafetó que sempre s’agraeïx). Reprenem la marxa passant pel Museu de la Bruixeria i de l’entrada de les Coves de Zugarramurdi, ràpidament deixarem arrere la ‘marabunta’ de visitants per agafar una bonica senda que ens durà pel mig del bosc en direcció cap a Sara, abans d’arribar però, ens tornen a sorprendre unes coves que trobem enmig de la senda, amb taules i cadires que són propietat d’un restaurant proper i que ho gasten com a espai per a esdeveniments i dinars de grup. Ja estem ben a prop de Sara i només ens falta agafar de nou un camí rural que ens porta directes al pàrquing i entrada d’estes coves.

Coves de Sara

Recorregut circular complet

Camí pel bosc

Camins rurals

L’espai de les coves de Sara també està prou acurat per poder fer pic-nic i berenar. Després fem la visita amb una guia que ens explica en detall les coves, el recorregut acondicionat amb llums i sons ens va agradar molt, i s’ha de dir que en el cas d’estes coves, no s’han centrat en el tema de la bruixeria, sinò en el folclore basc, molt unit amb la natura i que fa de temàtica conductura d’esta simpàtica visita. Com ja ens va semblar fa 5 anys, l’activitat (ruta + visita) és molt agraïda i xula per a tota la familia, així que la recomanem 100%.

Ací vos deixem un enllaç a wikiloc amb la ruta (no vos asusteu per la distància que posa, 14 km, perque l’enllaç és la ruta anant i tornant pel mateix camí, si la feu només d’anar amb combinació de vehicles són 7 km! I per al cas de que no pugau combinar, sempre teniu l’opció de retallar el primer tram i fer Zugarramurdi-Sara anant i tornant).

Dia 3: Molí de l’Infern (infernuko errota)

Com ja assenyalàvem al post sobre la cascada de Xorroxin, la ruta del Molí de l’Infern és junt amb aquella, la més coneguda (i concorreguda) d’esta vall, sobretot pel que fa al senderisme de caire familiar, ja que ambdues són rutes molt asequibles en distància i desnivell i, a més, ens porten a paratges excepcionals. En el cas del Molí de l’Infern o Infernuko Errota en euscara, anem a cercar un molí molt ben conservat que es troba al bell mig d’un bosc encantat ple de falagueres, faigs, teixeres, etc.

Com deiem és una ruta concorreguda, així que la nostra proposta per evitar massificacions que de vegades no ens deixen gaudir de la natura ni dels paratges que visitem i, donat que la distància total entre anar i tornar són uns escasos 3 km, és fer la ruta fora de l’horari habitual que seria pel matí, així la fem per la vesprada i com que en estiu allarga el dia, podem allargar l’hora d’eixida per fugir de la gentada, aixó no vol dir que no trobem a gent, en un lloc així és quasi impossible, però de segur molt menys que si la fem pel matí. En tot cas i per si voleu fer el camí més llarg, hi ha una opció que allarga la ruta fins a 6 km començant en una borda de la carretera d’accés on hi han panells indicadors.

bona senyalització

una miqueta d’aventura

el camí és preciós

la ‘regata’ que ens acompanya

a dins del molí restaurat

vista frontal del molí

Nosaltres ens acostem a la borda Etzebertzeko (impossible pronunciar-ho!), un restaurant que compta amb un bon pàrquing anexe on deixar els vehicles. Des del mateix lloc de seguida albirem les senyals que indiquen la direcció a seguir per una senda que ràpidament s’allunya de la borda i ens endinsa en un bosc molt màgic i atlàntic, amb el rierol (o regata com diuen per ací) que ens acompanya durant tot el camí, este va fent alguna pujada i baixada però sense gaire desnivell, també trobem alguna bifurcació però sempre senyalitzada, fins que en aproximadament 1,5 km ens deixa a la vora d’una cascada, sobre la qual es va construïr aquest molí per tal d’aprofitar la força del salt d’aigua. Continuant una mica la senda ens podrem acostar tant a vorer el molí per davant enlairat en la cascada com per a entrar dins ja que és accesible, en ambdós casos, cal parar atenció amb els xicotets/es, ja que l’humitat del lloc és gran i aixó és tradueix a un terreny molt relliscador, així que amb precaució podem gaudir d’este indret que la veritat, tot i ser molt turístic, paga la pena visitar.

Ací deixem un enllaç de wikiloc amb la ruta, tot i que és ben senzilla i no cal gps per seguir-la (encara que ja sabeu que a la muntanya convé anar sempre sobre segur, per la qual cosa, encara que no l’utilitzem mai ens destorba portar un aparell o hui en dia qualsevol aplicació per a mòvil que ens faça eixe paper).

Dia 4: Molí i Castell d’Amaiur

Per a este dia vam pensar una proposta “combi”, en la qual podem gaudir d’una passejada i visita cultural a un dels monuments principals de Baztan, el Castell d’Amaiur, i, a la mateixa localitat, tenim la possibilitat de fer una mena de visita/taller per als xikis a l’antic molí rehabilitat del poble. L’ordre en que vullgau fer-ho dependrà sobretot dels horaris de taller disponible al molí, ja que solen estar prou demanats, per la qual cosa el millor es demanar-ho i una vegada tingam l’hora encomanada, planegem l’excursió i visita al Castell el matí o vesprada i aprofitem la jornada en Amaiur.

Panoràmica des del Castell

Si comencem per la ruta i visita al Castell, s’ha de dir que és una ruta curta (3 km) i circular, que en permetrà en primer lloc ascendir (pujada curta i senzilla no patiu) fins al lloc on es trobava este castell que com de seguida voreu i llegireu en tots els cartells que trobeu, és un monument molt especial per als navarresos/bascos, ja que va ser l’últim bastió en que van resistir les tropes navarreses al segle XVI davant la conquesta per part de Castella. Sobre les rünes del castell s’estan realitzant diverses actuacions de recerca de restes, però s’hi pot visitar per un camí de ronda ben acondicionat amb baranes i, sobretot, des del qual obtindreu unes vistes boníssimes de tota la vall, doncs logicament està construït a un emplaçament estratègic que domina tota la comarca. Una vegada visitat el castell, la ruta continua pels voltants de la població seguint el riu i passant per una pressa per a tornar al poble per camps i trams de bosc. Ací teniu l’enllaç a wikiloc per si voleu seguir-la.

Arc d’entrada a Amaiur

Curiosa font del Camí de Sant Jaume baztanes

la pujada al castell

Info del Molí

Taller de ‘talos’ al Molí

L’altra activitat de la jornada, és la visita i taller al Molí d’Amaiur, tota la info la podeu trobar al seu web www.amaiurkoerrota.com/molino, es tracta d’una visita mixta en la qual el moliner (grandíssim personatge per cert), vos anirà explicant tot allò que te a vorer amb este antic ofici i amb les instal·lacions del Molí, però a la vegada els xicotets/es, fan un taller on confeccionen els seus ‘talos’, una mena de torta que fan amb la farina del molí i després es menjen. Per als majors també hi ha la possibilitat de mentrés es fà l’explicació poder fer una degustació de talos amb xistorra i sidra, recomanable 100%. La veritat és que és una activitat que ens va agradar a grans i xicotetes i, tot i que nosaltres solem tirar més d’activitats físiques a la natura, trobem que és un gran complement a nivell cultural i educatiu per a unes vacances a la zona del Baztan.

Dia 5: Bunkers d’Otsondo

Per a la darrera jornada a la vall del Baztan, ens proposem esta ruta curta perfecta per a fer un matí o vesprada. Per a començar haurem d’arribar fins a dalt del port d’Otsondo que divideix la part sud del Baztan amb la part que s’enfila cap a Lapurdi direcció Sara, Urdax, etc. Al lloc més alt del port trobareu espai per a deixar els vehicles i (amb molta cura), creuant la carretera arribareu a una zona de pic-nic molt xula a dins del bosc on podeu fer un esmorzar-dinar o berenar, segons convinga.

La línia de bunkers que es visita en esta ruta, forma part de tota una línia defensiva que durant els primers anys del franquisme es va construïr al llarg del Pirineu per a previndre una possible invasió de les tropes aliades després de la II Guerra Mondial (el dictador després de vençuts els seus aliats tenia por de que ell fora el següent, però malauradament no va ser així).

Panoràmica de Lapurdi des d’Otsondo

Pottokas pasturant

Albirant el paisatge a dalt d’un bunker

La ruta és curta, 1,5 km, més que res és un passeig però es fa molt divertit i interessant ja que anirem trobant diferents tipus de bunkers i inclús en alguns podrem entrar. L’altra cosa a destacar són les magnífiques vistes que anem a tindre de la part costera de Lapurdi amb vistes a llocs prou coneguts com la localitat de Biarritz o el cim de Larrun (probablement un dels primers pics que destaquen al començament del Pirineu des de l’atlàntic). En definitiva, tot i no ser una activitat més llarga, si que paga la pena passar una vesprada o matí en esta zona, a més probablement els xikis podran vorer de prop i gaudir dels ‘potokkas’ (ponis bascos) i les ovelles ‘latxa’ que pasturen en estes zones d’alçada. Ací vos deixem enllaç a la ruta en wikiloc.

Dia 1: Le Petit Train d’Artouste

Després de visitar la Vall de Cardós durant la setmana anterior, ens moguem cap a la vessant nord del Pirineu, creuant des de la vall d’Aran fins a la vall d’Ossau a la zona del Bearn. Teniem ganes d’apropar-nos a estes contrades, on trobem un pirineu més atlàntic que l’aragonés (tot i que es troben ben a prop) i molt exhuberant i verd ja que la vegetació compta amb un clima més húmid que a la part sud del pirineu. L’allotjament que triem en esta ocasió és el càmping Le Valentin, al costat de Laruns, un càmping molt gran i ben ubicat, tot i que probablement per al nostre gust hi havia massa gent (sol passar als càmpings en agost si són grans), sort que les parcel·les que ens van asignar estaven pràcticament al final del càmping i aixó feia que estiguerem prou aïllats i tranquils.

Per a començar l’estada, triem una activitat molt clàsica i coneguda en esta zona, tot i que també és molt frequentada per la gent que vé des de la vessant de la Vall de Tena al Pirineu Aragonés, ja que està prop de la zona de Formigal i ben accesible en cotxe. Es tracta de la pujada fins al llac d’Artouste a uns 2.000 metres d’alçada, la gràcia d’esta excursió per anar amb xiquets/es i que l’ha fet tan popular, és que en realitat la pujada es fa mitjançant un trenet que es considera el ‘més alt d’Europa’, durant el trajecte d’aproximadament 45 minuts anar i altres tornar, com que és un tren obert podem anar observant tot el paisatge que es va obrint al llarg de la vall que recorrem i ens apropa a una zona d’alta muntanya d’una manera molt senzilla i accesible.

amb el Midi observant-nos

juguem a trobar sargantanes!

Per tal d’arribar al ‘petit train d’Artouste’, nosaltres remuntem la carretera de muntanya que des del mateix Laruns es dirigeix cap al port del Portalet, on hi havia antigament la frontera. En cas de que vinguereu de la part de la vall de Tena haurieu de fer direcció França. En tot cas, està molt senyalitzat i arribarem a un complex amb un gran pàrquing i on està el telecabina que hem d’agafar fins a l’estació del trenet. La pujada en telecabina, per als xicotets/es ja és de per si una aventura i s’ho solen passar molt be, però evidentment el que més els agrada és el trajecte amb el trenet. Com a dades pràctiques teniu en compte que el lloc sol estar plé en els mesos més turístics (juliol i agost) per la qual cosa convé reservar amb antelació per la web del trenet o be anar ben prompte pel matí, en el nostre cas, no ferem cap de les dues coses anteriors i aixó ens suposà haver d’esperar quasi fins a les 17:30 h per poder agafar el tren. I aixó ens du a l’altra recomanació, com que anem a pujar prou alts, convé portar roba d’abric, sobretot si aneu per la vesprada ja que nosaltres vam tindre que tirar mà de tot el que duiem a la motxilla per abrigar-nos (inclús al més xicotet de la familia acabàrem liant-lo amb una manta tèrmica d’emergència pel fred que feia!!). Altra cosa a tindre en compte, la pujada i baixada del tren són aprox 1:30 h més despres la pujada i baixada amb el telecabina, a més, els bitllets venen ja amb una hora d’eixida del trenet des del llac que has de respectar (ho diguem perque imposen l’hora de baixada a no ser que compres un bitllet especial que et dona ‘llibertat horària’ per baixar quan vullgues), per tant i en resum penseu que és una activitat de com a mínim una mitja jornada llarga o inclús quasi tot el dia segons tingau el horari del bitllet.

A banda de tot aixó, hem de dir que com que nosaltres teniem moltes hores entre l’hora a la qual vam arribar i l’eixida del nostre trenet, vam haver d’improvisar una excursió per la zona de l’estació, per si vos passa el mateix o simplement teniu ganes de caminar per allà una mica, nosaltres ens vam acostar seguint una antiga via en desús cap a una altra estació de telecabina que hi ha com a 1 km i poc de l’estació del trenet. És un recorregut senzilla que proporciona unes vistes increïbles de la vall als nostres peus on destaca com a element principal indiscutible (per moments no podiem deixar de mirar-lo bocabadats), la imponent presència del Midi d’Ossau, el gegant que per a moltes persones és la muntanya més bonica i icònica del Pirineu.

panoràmica des del trenet

al llac trobem unes cabretes ben agosarades

Per últim dir, que esta activitat és la clàssica que es recomana a les oficines de turisme per a les families que visiten la zona, per tant heu de ser conscients de que normalment trobareu molta gent, però també s’ha de dir que per als xiquets/es és un lloc molt cridaner i sobretot el trajecte amb el trenet per l’alta muntanya els sol agradar prou.

Dia 2: Col d’Aubisque

Com era d’esperar estant a esta banda del pirineu més atlàntica, la pluja va fer acte de presència i ens va ‘fastidiar’ alguna activitat, però no massa la veritat, en tot cas, un dels llocs que no voliem deixar de banda era el Col d’Aubisque, un coll que corona el port de muntanya que uneix les valls d’Ossau amb la vall del gave de Pau i que és prou conegut entre els amants del ciclisme per ser un lloc de pas clàssic del famós Tour.

A nosaltres ens abellia fer alguna ruteta per allí perque és un lloc privilegiat en quant a les vistes i un bon paisatge d’alta muntanya accesible amb els seus prats i carena, quasi a peu de carretera. La ruta que a priori teniem pensada és molt senzilla, simplement des del mateix pàrquing del Col recòrrer la seua carena i els pics que la composen en ambdues direccions, bàsicament es la que trobeu a este enllaç a wikiloc.

estes eren les vistes que voliem…

… i estes les que trobarem

molen les bicis gegants!

Com hem dit la meteorología no ens va acompanyar i quan arribarem al coll els núvols pràcticament no ens deixaven veure més enllà d’uns metres, per aixó ens vam acontentar amb fer un tomb per la zona més propera al coll, fent algunes fotos a les espectaculars escultures gegants de les bicis i també fent una passejada per la carena per anar a cercar un ‘tresor’ amagat (geocaching).

Se’ns queda pendent de tornar a este bonic lloc amb un temps més benigne per poder gaudir de les vistes des d’este mirador d’alçada que és el coll d’Aubisque.

Dia 3: Beon (maison des vautours)

Dia de descobriment per una zona de la vall d’Ossau menys transitada que les parts altes i fora del ‘circuit’ de les rutes típiques. Ens desplacem fins a un poble, Beon, que està al costat de la capital de la vall Laruns, alli podem deixar el cotxe en el pàrquin que hi ha a la ‘Maison des Vautours’ (traduït la ‘casa dels voltors’). Es tracta d’un xicotet museu dedicat a estos grans ocells que tenen gran presència en esta zona, sobretot al penyó que hi ha dalt del poble, la qual cosa fa que siga ben senzill vore-los volant i planejant per la vall.

A la zona exterior d’este museu, tenim un parc ben gran amb rocòdrom per a xiquets i taules de pedra per fer pic-nic, a més d’un divertit recorregut en forma de joc, on es tracta d’anar cercant les pedres amb inscripcions que ens plantejen reptes en forma de pregunta sobre els voltors i també sobre els Pirineus en general. El lloc és molt xulo per a fer esmorzar o dinar o berenar alli i passar una bona estona jugant.

ruta pel bosc a Beon

escalant el rocòdrom del parc

L’activitat la completem amb una ruta senzilleta que ens pega una volta tant pel poble de Beon (destaca el safareig de l’entrada del poble molt ben conservat i xulo), com pel bosc que hi ha al costat. És una ruta que ens va agradar perque els boscos ací son atlàntics i ben ombrívols, a més, el camí transcorre per sendes amples i antigues, la veritat es que l’ambient rural de muntanya a esta zona està ben conservat i val la pena conèixer-lo.

Ací teniu un enllaç a wikiloc amb la ruta (no és exactament com la ferem però molt semblant). També i com que ens agrada molt, tenim diversos tresors (geocaching) a la mateixa ruta, aixina que… perfecta pels xicotets/es!

Dia 4: Promenade horizontale Eaux-Bonnes

Una altra ruta fora del circuit habitual de la zona d’alta muntanya de la vall d’Ossau, però que no ens decep i a més té la gràcia de que es pot combinar amb altres activitats a la mateixa zona molt engrescadores per a la xicalla. Per a començar ens situem al poble d’Eaux-Bonnes (traduït seria literalment ‘aigües bones’), de fet, estem davant d’una vila on el termalisme francés del segle XIX va canviar la configuració del que seria probablement una xicoteta aldea de muntanya, tot i que la presència d’aigües termals es remunta a l’època romana. Com voreu és un poble on destaquen els grans monuments (hotels i termes) prou deixats ja que aquella època daurada en que la burgesia francesa passava els seus dies en estes zones ja fa temps que va passar, el resultat es que tenim un poble xicotet amb un aire de decadència romàntica molt present pel que fa a les seua configuració urbanística.

Tot i aixó que hem esmentat, el poble ens dona molt de joc amb la xicalla, per a començar, tenim enmig de la mateixa plaça del poble, on podem aparcar fàcilment, un gran parc amb molts jocs d’esbarjo pels xicotets/es i una bona zona de pic-nic a l’ombra on podem fer el esmorzar o dinar. Si pujem cap al gran Casino que domina tot el poble, trobarem també una zona de vies d’escalada molt senzilletes (graus III o IV com a màxim) que estan al mateix peu de carrer i on vam aprofitar per fer una via d’iniciació pels xikis. Continuant pel mateix camí i envoltant el monumental casino, vorem senyals que indiquen l’entrada a un parc de tirolines que també vam visitar i que els agradà molt, ja que és una activitat molt adrenalítica però alhora senzilla i asequible.

aprofitem les vies a peu de poble per fer un tast

inclús els més xicotets ho intenten!

panell a l’inici de la ruta

mirador que trobem al llarg de la ruta

Per últim, arredonim el dia en Eaux-Bonnes, fent la ruta que anomenen ‘promenade horizontale’, un passeig que com el seu nom indica és quasi horitzontal i que fa una volta circular pel bosc que hi ha al costat del poble, transcorre quasi tota per una pista tancada al trànsit i gaudim de bones vistes al llarg del recorregut cap al fons de la vall. La distància i el desnivell, 3,5 km aprox i uns 140 m positius, la converteixen en una ruteta per a fer pel matí o vesprada sense dificultat. Ací teniu un pdf amb la info de la ruta, que també està ben senyalitzada durant el seu recorregut.