Aran a Euskal Herria 2014 – Pròleg

El meu primer viatge va començar a gestar-se al cap del pare quan jo només tenia mig mes de vida, i és que el pare és una mica tarrós, i cabut també, així que tot i que la mare al principi no ho veia clar (jo sóc molt xicotiu encara!), al final com que ella també és una amant dels viatges es va decidir.

I on aniriem? El destí triat era Euskal Herria, un bonic país de muntanyes i amb una natura espectacular, a més, el meu nom, Aran, prové de la llengua que es parla allí, l’euskera, i vol dir “Vall”.

Així que decidit el destí, ens posem en marxa: decidim les dates, les rutes que farem i els llocs on ens allotjarem. Un cop ho tenim tot fem les maletes i començem l’aventura del meu primer viatge!

El nostre destí!

El nostre destí!

Dia 1: Els boscos d’Irati

El nostre viatge va començar a la vila de Jaurrieta, a la vall de Salazar, situada al Pirineu Navarrés. Es tracta d’un lloc prou estratègic ja que es situa a la carretera que uneix les 2 valls on se troben els boscos d’Irati, coneguts per la seva bellessa que destaca sobretot amb l’arribada de la tardor.

L’allotjament que emprariem és la casa rural Casa Ayabe, regentada per Martina, una dona molt afable que ens va fer l’ estància molt còmoda i que ens preparava pel matí uns bons desdijunis per agafar forces.

El plà d’este primer dia a Euskal Herria va consistir a fer una ruta pel bosc d’Irati: des de l’aparcament de les conegudes “Cases de Irati”, els pares i jo vam enfilar per la pista que surt en direcció al nord, resseguint-la fins a la propera Cascada del Cubo, només és  km i poc, però paga la pena sobretot pel paisatge que ens envolta i el bosc amb els seus contrastos entre el verd, el taronja i els arbres que poc a poc anaven quedant-se sense fulla.

Camí de la cascada del Cubo

Camí de la cascada del Cubo

Tornem pel mateix camí i fem una paradeta per fer un àpat a les “Casas de Irati”, l’antic nucli deshabitat que hui en dia s’ha reformat com a bar-restaurant i casa museu. Recomanable un brou calent en acabar la ruta.

Ja a la carretera de retorn, fem una parada breu per fer unes fotos al meravellós mirador que és l’Alt de Tapia. Després completarem la vesprada amb una visita a la localitat d’Otsagabia, una de les més autèntiques i belles del Pirineu.

Panoràmica des de l'Alt de Tapiaamb el rerefons del Pirineu central nevat.

Panoràmica des de l’Alt de Tapia amb el rerefons del Pirineu central nevat.

Per la nit ja de retorn a Jaurrieta, soparem al Restaurant del Hostal Casa Sario, un lloc que sorprengué els meus pares per la bona relació qualitat-preu dels menus que ofereixen.

Ruta en wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3262045

Dia 2: Orreaga (Roncesvalles), Ibañeta i Donibane Garazi

Dia de transició en el que canviem de vall: passariem de la Vall de Salazar a la Vall del Baztan, i per tal de fer el trasllat programem la ruta per a fer amb cotxe i que es complementa amb un tram de senderisme.

Eixim de Jaurrieta en direcció a Orreaga (més coneguda com a Roncesvalles), es tracta d’un impressionant conjunt monumental centrat en el Camí de Sant Jaume i molt conegut perque és el punt on molts pelegrins decideixen iniciar la mítica ruta. Nosaltres aprofitem per estirar les cames i fer un cafenet en una terrasseta que hi ha vora carretera.

Continuem per la carretera direcció Nord uns kilometres per tal d’arribar al pàrquing que hi ha a l’Alt d’Ibañeta (1.056 m), des d’ací tenim una panoràmica magnífica de les vessants sud i nord d’esta vall. A més des del mateix pàrquing comencen vàries rutes que es poden fer depenent del temps i la dificultat que es vullga. Nosaltres en esta ocasió ens vam decantar per un recorregut seguint les traces del GR-11 fins arribar al Coll de Lindus, el pas que han d’afrontar els pelegrins que travessen estes muntanyes cap a Santiago venint des de la Vall de Luzaide-Valcarlos.

La fageda que trobem pujant cap a Lindus.

La fageda que trobem pujant cap a Lindus.

La ruta és senzilla i destaca tant l’impressionant i ombrívol bosc de fageda i roures que trobem en la pujada per pista, com els punts d’observació d’aus que trobem als arbres, molt curiosos i que deuen la seua presència a que esta zona és un dels millors punts d’observació d’aus migratòries. Un cop arribats al Coll, fem un pic-nic just en la “muga” (límit en Euskera) que separa Hegoalde de Iparralde.

Preparant el pic-nic al mateix Coll de Lindus.

Preparant el pic-nic al mateix Coll de Lindus, mentre Aran pren el solet.

Després de la passejada i del pic-nic, tornem al cotxe per enfilar la bonica carretera cap al Nord que ens durà fins a la població de Donibane-Garazi (Sant Jean Pied du Port), un altre punt de referència pels pelegrins (normalment els que venen de França) que comencen ací la seua ruta. És tracta d’una bella població amb un conjunt arquitectònic medieval molt ben conservat i on és recomanable passejar tranquilament gaudint dels carrers empedrats, on la presència i el lligam amb els pelegrins és constant.

Preciosa estampa de Donibane-Garazi

Per tal de finalitzar esta jornada redona, ja només ens quedava dirigir-nos amb el cotxe fins a la Vall del Baztan, per carreteres de muntanya i ja caiguent la nit arribem finalment al nostre allotjament: la Casa Laxkanberria, a la localitat d’Arroiz.

Casa Laxkanberria, una meravella d'allotjament.

Casa Laxkanberria, una meravella d’allotjament.

Sense cap dubte, el millor allotjament del viatge! Tot un luxe d’habitació on muntar el nostre camp base, amb totes les comoditats que es puguen imaginar i, sobretot, amb la acollidora presència de Isidro, el propietari de la Casa, amb qui compartim els espais comuns de la casa i que amb la seua tendressa i agradable conversa, fa que ens sentim com a casa nostra.

Ruta ibañeta-Coll de Lindus a wikiloc.

Ruta en cotxe des de Jaurrieta fins a Arraioz passant per Orreaga i Donibane-Garazi.

Dia 3: Per la Senda de les Bruixes – Zugarramurdi

En la nostra primera visita a la colorida Vall del Baztan, aprofitant que viatgem en dates poc turístiques (entre setmana i fora de temporada festiva), decidirem muntar un plà que combinarà conèixer un dels llocs més emblemàtics del Pirineu Navarrés: les Coves de Zugarramurdi, amb una ruta de senderisme perfecta per fer en familia, la Senda de les Bruixes.

Comencem el dia dirigint-nos a la població de les bruixes per excel·lència, s’ha de creuar un port de muntanya (Otsondo), si ens endinsem uns metres en la pista que naix a la dreta del mateix port (senyalitzada amb cartells d’allotjaments rurals), guadirem de la millor panoràmica de la Vall. Feta la foto de rigor, tornem al cotxe i baixem el port fins a entrar a la famosa localitat, on nosaltres fem un cafe en la mateixa plaça.

Cafetó i solet a la plaça de Zugarramurdi.

Cafetó i solet a la plaça de Zugarramurdi.

Seguint la mateixa carretera i després de creuar el poble, a uns 500 m d’aquest, arribarem al pàrquing de la entrada de les Coves de Zugarramurdi. Comprem les entrades i comencem la visita per lliure guiats per un tríptic informatiu on ens proposen la millor ruta per veure totes les meravelles que inclou el complex kàrstic i el prat annex on es realitzaven els “Akelarres”, per cert, res a veure amb la bruixeria tal i com la història ens l’ha contat, sobretot tenia a veure amb els usos i costums de comunitats antigues on es mantenien els antics rituals pagans d’abans de l’arribada del cristianisme. En tot cas, paga la pena fer la visita per la espectacularitat del paratge.

La gran Cova.

La gran Cova.

Acabada la visita, fem un esmorzar i comencem la ruta senderista que teniem previst: la Senda de les Bruixes, un sender marcat amb el dibuix d’un “Pottoka” que és el poni basc que abunda per estes terres. La senda recorre els municipis que formen part de la xicoteta Vall de Xareta, encara que nosaltres fem una versió més o menys circular i més curta que va des de la mateixa porta de les Coves de Zugarramurdi fins a la porta d’altres Coves famoses, en este cas, les de Sara i retorna per camins veïnals fins al punt d’inici. És una ruta molt bonica pel que fa al paisatge que anem trobant: boscos, pastos i els caserios típics de Euskal Herria. La ruta ens ocuparà unes 2-3 hores entra anar i tornar, nosaltres vam fer el dinar a l’entrada de les Coves de Sara que disposen d’una cafeteria i una zona pic-nic amb taules a l’aire lliure i després tornarem fins al cotxe.

La senda està senyalitzada amb el "pottoka" basc.

La senda està senyalitzada amb el “pottoka” basc.

Per tal d’arredonir el dia, és recomanable desviar-se una miqueta del camí de tornada a Arraioz i fer una parada al poble d’Amaiur i a les restes del seu castell, fita històrica del antic Regne de Nafarroa que va perdre en la batalla que va tindre lloc ací, la seua independència.

Per a tancar el dia i sopar, vam triar un bar al centre d’Elizondo, la capital baztanesa, just al pont del riu i enfront del frontó, es el Bar Restaurant Txokoto, amb una decoració típica de la zona en pedra i fusta. Tenen una gran varietat de pintxos i unes amanides exquisites, una relació qualitat preu no massa disparada tot i que no és barat.

Dia 4: Vall d’Atxondo i Elorrio

Arribem al darrer “camp base” del nostre viatge: Durango, era un punt clau a l’hora de muntar el itinerari ja que voliem aprofitar per visitar a les estimades amigues Mertxe i Maria que viuen allà. L’allotjament que vam triar va ser Murueta Baserria, un autèntic caserio basc situat al poble d’Abadiño però que està quasi pegat a Durango. La casa te un equipament bó i habitacions amb bany propi (aspecte que per a nosaltres és molt important a l’hora de triar establiment). La pega d’aquesta casa és que tot i que antigament estava situada a un bonic prat, hui en dia ha quedat envoltada d’un centre comercial i algunes carreteres, la qual cosa li lleva una mica d’encant, però tot i aixó és un bon lloc per a organitzar les nostres eixides pel “Duranguesado” i el parc natural de Urkiola.

Per a este dia triem una ruta que ens feia especial il·lusió ja que n’haviem sentit parlar molt bé tant de la ruta en si, la Via Verde de Arrazola, com de la Vall d’Atxondo per la qual transcorre este senzill i còmode camí. Esta vall en algunes guies la defineixen com la “Suïssa basca”, als peus del famós Anboto, la muntanya màgica on té una de les seues morades la Dama Mari, la principal deesa de la mitòlogia basca. El paisatge que ens envolta és efectivament molt “alpí”, tant per les imponents muntanyes que ens envolten com per els prats, vaques, caserios, etc.

La familia al complet a les portes de Kartetxea amb l'Anboto de fons

La familia al complet a les portes de Makatxeta amb l’Anboto de fons

Comencem al poble d’Apatamonasterio, des del qual s’inicia la ruta, com hem dit, és un camí molt senzill, quasi sense desnivell i molt ben acondicionat per a fer-ho en familia, amb bancs, fonts, arees recreatives, etc, també vorem un dels Caserios més antics i ben conservats de Biscaia. La via arriba fins al poble d’Arrazola i la distància a cobrir depen de si fem anada-tornada pel mateix camí o anem a peu i tornem amb bus (hi passen cada hora). Nosaltrem el ferem anant i tornant però introduint una variant que recomanem especialment: arribar fins al Restaurant Makatxeta, situat a la vore del camí i dinar en ell ja que estem davant d’un dels millors llocs on hem dinat estos dies. Vam demanar un típic plat basc, senzill però contundent: ous amb xistorra, i la veritat és que ens van saber a glòria. S’ha de dir que no és un lloc econòmic, però paga la pena ja que a banda de la qualitat gastronòmica, el restaurant es troba als peus de l’Anboto, amb unes vistes privilegiades i després de dinar, fem una agradable tornada caminant (la qual cosa ajuda a fer la digestió de la xistorra!).

Per tal de completar les activitats de la jornada, molt propet de la Vall d’Atxondo, és troba la localitat d’Elorrio, la qual vam visitar amb especial interes pel seu casc històric, declarat Conjunt Monumental al 1964 (va ser el primer poble basc a obtindre esta declaració). Destaquen els palaus medievals que s’hi conserven i altres monuments com les restes de les muralles o les esglèsies, no per res este poble està considerat com el més bonic de Biscaia (encara que aixó com tot és subjectiu i depen dels gustos de cadascú).

Preciosa estampa d'esta vila considerada la més bonica de Biscaia.

Preciosa estampa d’esta vila considerada la més bonica de Biscaia.

Com que un gran dia sempre mereix un gran final, en esta ocasió vam tindre la sort de poder sopar amb tota la familia de la nostra amiga Maria, bona gent que ens van convidar i acollir de meravella i amb els quals vam gaudir d’un autèntic sopar basc al “txoko” de la societat gastronòmica a la que pertanyen.

Ruta Via Verde Arrazola en wikiloc.

Día 5: Durango i Goiuria.

Arriba el final del nostre viatge, el darrer dia que estem a esta bonica terra que tant ens agrada. Este dia com que estem una mica cansats de la marxa dels dies anteriors, decidim fer una jornada tranquila que dedicarem bàsicament a passejar i a la gastronomia (hem d’aprofitar els últims moments!).

Comencem desdijunant tranquilament a una cafeteria del centre de la vila per a continuació anar a l’improvisat estudio de fotografia que l’amiga Maria havia preparat a casa de la seua germana per tal de fer unes fotos de la familia al complet. (Gràcies Maria, eres una crack!).

Racons de Durango

Racons de Durango

Continuem la jornada amb una ronda de cervessetes i pintxos pel casc antic de Durango i és que este diumenge amb bon temps convida a estar pel carrer i aixó es nota a tots els locals de “pintxeo” que tenen les portes de gom a gom de gent. Durango és sense dubte una vila ideal per a este tipus de jornada festiva ja que els carrers peatonals són molt agraïts i la oferta hostelera àmplia. Nosaltres aprofitarem per dinar a un dels millors llocs de la zona: el Mesoi Berria, on fan la millor truïta de creïlles del món! (a nosaltres almenys ens ho va pareixer jejej).

Després del dinar, cafe i llarga tertúlia, decidim anar a baixar el menjar disfrutant d’una zona propera on tenim unes fantàstiques vistes de les serres que envolten Durango: el barri de Goiuria, un paratge de prats i caserios al qual arribem en pocs minuts per carretera i que ofereix unes vistes privilegiades. Per tancar la jornada, anem al restaurant Ikuspegi, on hi ha una terrassa amb un mirador panoràmic i des d’on podem fer una bona xarrada mentres cau la nit sobre el Duranguesado.

amboto-desde-goiuria-640x640x80

Anboto nevat des de Goiuria

I així, amb esta tranquila jornada de paisatges, menjades i xarrades arribem al final del nostre viatge per Euskal Herria, tornarem!

Ruta amb cotxe per pujar a Goiuria.

Rutas para descubrir Euskal Herria con niños

Esta guia la vam comprar quan estàvem preparant el nostre primer viatge en familia, al novembre 2014 i el motiu va ser que no coneixiem quasi res d’Euskal Herria fora de la zona pirinenca, per la qual cosa voliem tindre més informació per a preparar l’estada i les activitats amb temps.

La veritat és que sorpren que a una terra tan lligada a les muntanyes i on tenen tanta tradició muntanyera i excursionista no hi hagen moltes publicacions d’este temàtica específica de rutes amb xiquets/es, però llevat d’esta guia i d’algun especial de la revista “Euskal Herria”, no vam trobar cap altra publicació específica d’esta temàtica.

La guia s’articula dividida per les diferents zones que composen els territoris d’Euskal Herria i en cada ruta inclou informació detallada de l’excursió així com altres dades d’interés a l’hora de prepara la eixida i fer més activitats per la zona. Com que és una guia prou extensa és molt util ja que al no estar limitada a una zona concreta, trobareu propostes per tots els territoris bascos, des de l’atlàntic fins als Pirineus.

Un exemple de les rutes que trobarem a la guia de EH.

Un exemple de les rutes que trobarem a la guia de EH.

Podeu trobar el llibre ací: Travelbug