La nostra estada a la Vall de Roncal arriba quasi al seu fí, però abans de marxar haviem pensat en una activitat que ens va pareixer ben xula: l’ascensió al Pic Arlas de 2.044 m, un dels primer pics de 2000 m que trobem al Pirineu i que és un espectacular mirador sobre esta zona i en concret sobre la zona del karst de Larra i, sobretot del Pic Auñamendi o Anie, que domina tota la zona majestuosament amb el seu característic cim piramidal. La ruta la teniu molt ben descrita (com no) a la fitxa del web de rutespirineus.cat i és senzilla per arribar ja que comença directament al coll de la Pedra de Sant Martí, just a la part alta de la carretera de Belagua.
En quant a la dificultat, la veritat és que a primera vista ens va semblar que era una ruta adient per fer amb els xiquis (4 km i un desnivell positiu de 300 m), però us hem de dir que com que l’ascensió té una part final prou exposada, creguem que no és recomanable excepte per a fer-la amb xiquets/es més grans i que estiguen ja habituats a les ascensions amb algo de “pati”, per tant, des del bloc no us recomanem esta activitat, tot i que com la vam fer si que la ressenyem.
La ruta és prou intuitiva ja que des del principi ja veiem el pic davant nostre, només cal seguir la senda marcada amb fites que ens puja fins a un coll d’alçada (coll d’Arlas). Al coll veiem la vessant nord on destaquen les instal·lacions de l’estació d’esquí de Arette. Un cop ací hem de buscar un senderol que puja per la part esquerra del pic en zig-zag i que està prou desdibuixat per la qual cosa s’ha d’anar en compte per no perdre-lo (nosaltres ens va passar i vam tindre que remuntar en línia recta fins tornar-lo a trobar, algo prou complicat). Resseguint el sender anem remuntant fins a la part final de l’ascensió, on com deiem abans hi ha una bona pendent amb patí i pedres soltes.
Una vegada al cim la panoràmica 360º que tenim és molt bona i fem una estoneta amb fotos i demés, tot i que com és un cim xicotet i exposat no podem deixar als xiquis “lliures” (van en motxilla els 2 ja que la pujada no era apta per fer-la caminant). La baixada podeu fer-la pel mateix camí (crec que és lo més recomanable) o, com vam fer nosaltres, per l’altra vessant del pic, una baixada molt escarpada on cal grimpar en diversos pasos, que encara que no presenten dificultat tècnica ressenyable, si que tenen pati suficient com per a no fer-ho amb els nens. Una vegada arribem al coll de l’altra vessant només ens queda rodejar el cim per la falda fins a connectar amb el camí de pujada al coll de Arlas.
En definitiva, una ascensió que ens va fer molta ilusió al ser la primera vegada que pujàvem tots junts a un pic de 2000 metres, però que no considerem adient per recomanar-la amb xiquets/es (xicotets).
Els Camins de LuAran 